Ressenyes crítiques

Anna Gual i les coses que no semblen ser (sinó, tota la resta) (Laura Pinyol, Nació Digital. 19/02/2017)
Fissures: Nàixer, (des)plomar-se (Àngels Moreno, La tangent. 18/02/2017)
Tres raons per llegir Molsa (Josep Lambies, Time Out. 02/01/2017)
Criar-ne la molsa (Maria Antònia Massanet, Llavor Cultural. 15/12/2016)
Molsa (Antoni Clapés, Sonograma. 29/10/2016)
Anna Gual, Targaryen dels versos (Jordi Benavente, Núvol. 06/10/2016)
– Símbol 47. Lectures recomanades (Vicenç Llorca, Serra d’Or. Desembre 2015)
La nova mirada d’Anna Gual (D. Sam Abrams, El Punt Avui. 21/06/2015)
– Autodefinits. Anna Gual. Símbol 47 (Jordi Puig, Caràcters. Núm.72)
Símbol 47 (Antoni Clapés, Sonograma. 29/05/2015)
Símbol 47 (Gemma Casamajó, Time Out. 15/05/2015)
La cova de plata d’Anna Gual (Sebastià Portell, Llegir en cas d’incendi. 15/05/2015)
Anna Gual té molta plata (Lluís Calvo, Núvol. 11/05/2015)
– Buidar-se de tot, omplir-se d’aurores (Blanca Ripoll, Caràcters. Núm.66)
Sense témer l’abisme (Esteve Plantada, El Punt Avui. 17/01/2014)
L’ésser solar, propagacions lumíniques (Laura Basagaña, Núvol. 16/12/2013)
– El vers solar (Jordi Llavina, El Mundo. 19/12/2013)
– Anna Gual (Antoni Serra, Última Hora. 15/12/2013)
– El fil de llum que hauríeu de veure  (Joan Duran, Poetari. Des. 2013. Núm. 4)
– Principi generador de la llum (Pere Joan Martorell, Última Hora. 27/11/2013)

SÍMBOL 47. LECTURES RECOMANADES (Vicenç Llorca, Serra d’Or. Desembre 2015)

Sota la direcció d’Ester Andorrà, Ignasi Pàmies, Marc Romera i Clara Font, va avançant la col·lecció de poesia de LaBreu Edicions, que ja s’ha convertit en una plataforma excel·lent per a la poesia catalana en general i per a la jove poesia en particular. En aquest context, cal celebrar l’apari-
ció del poemari Símbol 47. L’autora, Anna Gual, va néixer a Vilafranca del Penedès el 1986 i es va donar a conèixer precisament en aquest segell editorial el 2008 amb Implosions. Posteriorment, ha publicat Passa-m’hi els dits (2012) i L’ésser solar (2013), aquest darrer un excel·lent poemari que va merèixer el premi de Poesia mediterrània Pare Colom 2013. Anna Gual pertany, doncs, a la promoció de poetes nascuts a la dècada dels vuitanta, que ha donat continuïtat i normalitat a la tasca de les generacions anteriors i, a més, ha afegit un gran nombre de dones poetes.
A Símbol 47, Anna Gual confirma la bona trajectòria establerta pels llibres anteriors i dóna un nou impuls a la seva obra. En l’interessant epíleg que signa un altre poeta d’aquesta generació, Esteve Plantada, i que duu per títol «L’equilibri en lluita a la gruta ancestral», podem llegir: «El símbol 47
és Ag. És una constatació de certeses, totes elles deixades anar a l’aventura meravellosa de cercar un lector que se les apropiï, que vulgui jugar, que sigui còmplice. Perquè Ag vindria a ser Anna Gual. I la poesia d’aquesta poderosa Ag —d’Anna Gual, pel que fa al cas— és un devessall de pura complicitat.» I aquest joc que la poeta estableix amb el lector reconeix una dialèctica fonamental entre la dimensió sòlida dels elements i la dimensió intangible de la metàfora poètica. D’aquesta manera, el llibre comença, com si es tractés d’un pròleg, amb la definició de la plata: «Element químic de nombre atòmic 47 i símbol Ag […]. És molt dúctil i mal·leable.» Com dúctil és també la seva poesia, que oscil·la des de la matèria fins a l’aire amb un gran talent i acompanyada per unes belles il·lustracions d’Ana Cabello.
Poemes com «L’iris del Déu cec» o «La simetria» ja demostren una de les virtuts del bon poeta: la potència en la creació d’imatges. Així es descobreix la «llenya encesa / a l’interior de cada llamp» o una mirada a través «com si la fusta fos de vidre de su-
cre, / com si / la fusta fos un animal dissecat». La poeta se sent «… la millor mare del buit, / la germana més atenta de l’espera». I en aquesta ductilitat per la qual es passa d’«El mico d’ivori» a «Els suburbis de la paraula» es reconeix el mestratge d’un gran poeta contemporani com Màrius Sampere i una lectura atenta de la tradició simbolista fins als nostres dies, amb referents tan significatius com el de Saint-John Perse. Símbol 47 constitueix, doncs, una bona ocasió per a descobrir el talent d’Anna Gual.

AUTODEFINITS. ANNA GUAL. SÍMBOL 47 (Jordi Puig i Ferrer, Revista Caràcters. Núm. 72)

Salvador Espriu tancava el cicle del jo amb un enigma que ha donat prou voltes i que s’ha intentat desxifrar tantes vegades com ens és permès fracassar sense caure en el descrèdit. «Salvo el meu maligne / nombre en la unitat». El misteri numerològic encara podia aspirar a la salvació de quelcom preuat; i la crítica garant, de corcoll, festejar amb el model fraternal de les societats secretes. Avui, no cal dir-ho, les societats secretes ho són no tant per un mecanisme de defensa com pel fet de no interessar ningú. Materialització d’això –en mans d’una autora que coneix el camp i se’l mira amb una certa acidesa— és titular aquest poemari Símbol 47 per remetre, sense cap pretensió el·líptica, al propi nom de plume. Espriu incrustava alguns nous poemes de Les hores a la primera edició de Final del laberint que reforçaven el repte de la comunitat crítica («Ningú no ha comprès/ el que jo volia/ que de mi es salvés»), i Anna Gual tanca ja el primer poema de Símbol 47 amb un replegament que ens vol arrossegar al llarg de tota la lectura: «Vaig néixer cova. / Encara no m’heu entès». Aquesta tensió entre ocultació i exposició (algú en voldrà dir entre profunditat i superfície) és un símptoma clau de la poètica d’Anna Gual, «capaç de caçar els enigmes./ I engolir-los».
Parlem de les engrunes d’esperança «que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai». El tancament d’aquest «Cordills» revifa les brases del «nós invocamo-nos a nós mesmos. Mas sei que nós não aparecemos», d’Álvaro de Campos. Engrunes d’esperança que el poema respongui per mi. Imagina un autodefinit on totes les fletxes indicadores apuntin cap a tu. I que tu no hi siguis. Per tancar el que pot semblar una proposta d’ampliació de la profusa pàgina d’epígrafs de Símbol 47, la polleguera intertextual més escruixidora. El penúltim poema del conjunt, «La perfecció del gest», convoca el mateix que es «remou en el voral» de «L’iris del Déu cec», però si hom, abans del «i ara què? / Transparències», dels primers dos versos, ha acompanyat la borratxera d’Stephen Dedalus entrant al bordell de Circe («So that? So that gesture, not music not odours, would be an universal language, the gift of tongues rendering visible not the lay sense but the first entelechy, the structural rhythm») pot sentir la pell de gallina. Derrota glossolàlica del «mussitant cançons/ en llengües rares» («Diamants») vers la transparència del gest. Ara cal veure com s’entomen o esquiven les fletxes.
Ja n’hem dit alguns exemples i no és casualitat: Anna Gual té una tendència notable al dístic. Hi tanca tant el primer poema com el poemari, però, més enllà d’això, és sens dubte la unitat estròfica dominant a Símbol 47. Dos exemples reeixits del ritme que hi creen són, d’una banda, el poema «Risc» –mostra de recursivitat perfecta i ensems clímax de mala llet‒ i «Els suburbis de la paraula» –cant a una sobredeterminació tràgica que fa somiar amb el magnífic «Ajedrez» de Borges. En el primer dels casos, el dístic funciona com un cop sec per aturar una estructura sintàctica que bé podia seguir avançant en funció contínua. En el segon, per contra –com a «Píxel a l’espera»‒, el poema es veu interromput al centre quan l’acord es trunca i deixa un vers a la intempèrie («Murmura la dona a la taula»). En el primer cas, el dístic conté la síntesi d’una cadena; en el segon, les funcions d’aquesta cadena. Dos exemples de parataxi. D’estaticisme, que no quietud. Gual superposa subunitats allà on creus tenir els ulls tranquils, i aquest és un camp de bon treballar. Si hi afegim la capacitat per dotar concisament d’una nova gravidesa a tòpics inesgotables (el «tros de cristall a la llengua» de «La travessa» és un esquitx de talent autèntic), ens permet intuir un cant propi. Llavors hi ha els desafinaments (els pèls al plat només es recorden quan l’àpat és un èxit). Potser Símbol 47 encara forma part d’una poètica in crescendo, però les seves arestes ja són fecundes.

EL FIL DE LLUM QUE HAURÍEU DE VEURE (Joan Duran, Revista Poetari. Desembre 2013. Núm. 4)

El poema crea realitats contra la realitat, i es revesteix de seducció per incitar-nos a tastar els verins i els nèctars d’habitar-les. Levitant en l’espai dels indefinits i del camp de forces entre contraris, el poema és revelació inesperada, potser una sageta amb la quantitat de moviment, la inèrcia, la direcció i el sentit latents, inherents, sempre a punt perquè el poeta n’afili la punta, en poleixi el cos i el situï en la tensió de l’arc de la seva llengua, de les nostres fams, de tota la incertesa. Perquè, invisible o només pressentit, potser el poema sempre hi és. Però el poeta que ens el desemmascara, no, i descobrir-lo, reconèixer-lo, ha de ser una festa, una embriaguesa, un convit a despullar-nos davant el seu punt de mira i a oferir el tors, la pell, l’entranya, la raó i la desraó a les seves ferides de fletxa.

Celebrem que Anna Gual és poeta. I que vol això: crear una nova realitat i que aquesta ens sigui veritat: Perquè tot el que escric algun dia serà.// Serà palpable, vull dir.// Palpable amb les dues mans/ que emergiran del doble fons/ d’un escrit i es faran veritat. De fet, L’ésser solar (Lleonard Muntaner Editor, 2013) és un esforç continu per generar aquests espais de potencialitat, on la sageta no es corbi i vagi recta com la llum que desprèn aquest ésser que anhela, aquesta idea solar que vol atènyer.

El darrer poemari d’Anna Gual, reconegut amb el Premi de poesia mediterrània Pare Colom 2013, té una estructura, un fil argumental, que en reforça els propòsits: comença invocant la necessitat de la mort -I sempre que comença alguna/ cosa és perquè abans n’ha mort/ una altra per deixar-li espai- i garbellant, en un exercici d’introspecció, de recargolament i d’immersió en els llacs i els avencs del propi passat, del propi desengany, el gramatge dels seus pòsits. Per no haver de respondre mai més/ d’on vinc,/ què he viscut,/ com m’han enganyat,/ a qui he fet mal,/ per què he patit,/ quant/ he perdut. Tot per acabar alçant, nel mezzo del cammin del poemari, la particular i expiatòria pira dels mobles vells. Perquè Anna Gual sap que el foc regenera i que la cendra abona. I que la flama il·lumina. Ho escriu al poema Meteorits, que és punt d’inflexió:

Ja podeu mirar fixament
als ulls closos que duc
que no us explicaré res,
d’aquesta pira que he provocat
per encendre els cadàvers
d’un espai-temps
que ja no hi és.

Des de lluny l’ofec
és agradable i distret.

No us inquietaríeu gaire
si no fos per la llum que desprenc.

Siguem-ne conscients, del trànsit que ens proposa la poeta: els sediments, la fusta vella, desencaixada, tot el pes, es transformen en llum dins la nova realitat que proposa el poema. I la llum és d’una altra natura: és radiació sense massa -La sensació/ de tenir-ho tot/ quan de tot/ m’he desprès-, i és energia que impressiona el paper sensible amb una voluntat de transcendència, d’immortalitat, d’infinit. Una energia que ens lliura al viatge velocíssim cap a un dels versos més impactants del llibre: Infinita la carícia que ha de venir; i a l’espera permanent d’experimentar-la.

La llum provocada dins les pàgines de L’ésser solar inunda per igual autora i lector, i n’ocupa les ombres i els angles morts inherents a l’ésser fosc que som: els possibles, les vaguetats, les incerteses, la desconeixença. I les asseca i els assaona. Lluís Calvo, que ha escrit un interessantíssim i intel·ligent epíleg a l’obra de Gual, ressalta i justifica aquesta tesi en diversos passatges del seu text: La poeta sap que ha començat una nova etapa i que ha superat el més difícil: el reconeixement de la caiguda, els errors, les marrades i els cops del viure. I en aquesta nova etapa, la de la poeta que ja és llum, l’autora ens fa avinents els guanys de la seva maduresa, personal i literària, emmarcada per aquesta premissa: que el saber és una desconeixença; que és enfrontar-se a les incerteses i, tornant a citar Calvo: demana una sensibilitat arrelada en el dubte, on les respostes sempre són noves preguntes.

Tota la llum que percebem té, a més, una altra propietat: es dissocia, es descompon en un espectre de colors quan l’atrapem al cos d’un prisma i deixem que el travessi. Les coses existeixen/ per ser trencades, ens diu l’autora, en efecte. Doncs els poemes-prisma d’aquesta obra aconsegueixen que les persones de la poeta-llum també es dissociïn i s’interroguin i es barallin des de les seves múltiples estranyeses: No fugiu./ De mi no.// Jo no sóc aquesta. Una ductilitat que traspassa l’àmbit de la persona del poema per ocupar, també, el del temps, que aquí esdevindrà flexible tot afegint, així, més components de desubicació a l’atmosfera d’incertesa amb què Gual vol imbuir-nos mentre donem noves vides al seus poemes: Pedra i ham/ atrapats en l’àmbar de la ferida del calze/ que encara ha de/ ser/ i el temps caduc als colors de la murtra. El temps del poema és sempre un altre temps, i té més possibilitats perquè l’hem trencat en peces menudes -com molts dels versos d’aquest poemari, que són cantelluts, que alteren a plaer el ritme de lectura- que podran combinar-se de formes insospitades.

Finalment, la llum també permet la fotografia, el film, que fa estable i perdurable l’inestable. Vet aquí, doncs, un altre dels propòsits de la poeta –i de la poesia, vaja- especialment identificable en aquests versos: per gosar entendre allò que desconeixem, allò que ens assalta inexplicable, cal que el flaix del poema en faci la fotografia on poder, després, sempre, recórrer durant els nostres reiterats intents d’esclarir-nos. Perquè el viure és això, anar cercant en va/ una llista de coses estables, aquestes que no existeixen fora, és clar, del que poden fixar, ara sí, l’art i la paraula.

És tan clara i rotunda la identificació del jo de la poeta amb la llum, que, a les acaballes del llibre, la intensitat de la radiació acabarà velant, anul·lant la persona que escriu i, de retruc, la qui llegeix:

Hauríeu de veure
el fil de llum
que em surt de l’alè quan parlo,
els grumolls de llum que em cauen dels ulls,
les partícules
de llum
que, sense voler, escampo.

Lamento no ser més concreta,
passar per alt, com si no existís,
l’amor que m’habita.

A poc de cloure i de donar-nos el darrer full de bisturí que ens ha de permetre la comprensió de tota l’anatomia del seu ésser solar, Gual fa un pas endavant decisiu: si havia esdevingut llum, ara la llum se supedita a l’amor. I en un darrer gest de genialitat poètica, tot allò d’immaterial de la llum que ens havia permès observar els nostres ravals foscos, explota en la necessitat de tornar, perquè l’enyorava, a la corporeïtat, a la fisicitat, a la vida: L’enyor amb fil de llum/ teixit a les membranes oculars/ em rosega els ulls. I un cop dins del cos del desig, l’autor resumeix, amb una concisió exquisida, què fou (ferida), què ha estat (flames) i que serà:

Guardaré a dins
un volcà, una ferida encesa
i un llenguatge en flames.

Tornarà a vessar, el volcà. I Anna Gual tornarà al principi del llibre i li caldrà, de nou, la mort i l’error. Perquè és una poeta de la vida i vol ser un cant per als seus misteris. I perquè sent endins La necessitat de trobar un adjectiu/ entre visible i invisible. Ens tornarà a trasbalsar creant aquestes realitats que anhelem, aquests universos de possibilitats, aquests espais per al desig i la dissipació dels límits. És això, el que demanem als poetes: tants universos com poemes s’escriguin. I que coexisteixin, que siguin transvasables per poder-los habitar alhora, fora de les lleis de la natura i d’acord amb les lleis de la poesia. Anna Gual s’hi ha abocat de ple. Celebrem-ho.

EL VERS SOLAR (Jordi Llavina, El Mundo. 19/12/2013)

Han passat cinc anys, tot un lustre, des de la publicació d’Implosions, el primer llibre d’Anna Gual. El guany, respecte del primer, és remarcable. Els versos de L’ésser solar tenen més gruix, bé que són formulats amb una dicció semblant, franca i desinhibida. Hi ha, en aquests poemes, la voluntat de recerca d’unes raons fermes, immutables. Però el món és divers, i també és diversa la nostra manera d’entendre’l i d’assumir-lo, de rebre’l o d’endurar-lo: “les coses no són el que semblen ser, / sinó tota la resta”.
L’ésser solar és un llibre que aposta per la veritat, la bellesa del qual prové, justament, de la lucidesa del plantejament. Hi ha poesies que desenvolupen una petita història, o que enclouen l’embrió d’un relat poderós. I n’hi ha d’altres, en canvi, que, a partir d’un joc d’idees, es proposen de burxar la consciència del lector. En el fons, pesa la migradesa de tots els nostres propòsits, i, sobretot, la de la nostra vida marcada indefectiblement per la fi. Per això, el record de tots “aquells que sabran fer una llar / amb el tresor de la seva nuesa”. A vegades, el desenllaç d’una peça té una fondària que diríem més pròpia d’un poeta expressionista i fosc que no pas d’una autora, al capdavall, lluminosa com ella: “Pensar en com fer avançar aquests peus / que tinc enganxats als pals / que em pengen del tronc / que ja ha fet arrels”.
La poesia d’Anna Gual és, en essència, preguntaire, que diria Vinyoli. Ara remarca “la necessitat de trobar un adjectiu / entre visible i invisible”, adés acaba concloent que “el que un aprèn, / amb el pas dels anys, és a no fer preguntes”. No són reflexions vanes, sinó tot el contrari. La imatge del món i del jo que imposa el llibre no és gens complaent, no es rabeja en la bellesa creada ni en la paràbola lírica. És, el de la Gual, un vers acerat: punxa o burxa -com he escrit més amunt-, però té la rara virtut de reflectir-nos, de reflectir facetes de l’experiència: les nostres pors, els nostres desitjos, aquella espina de peix que se’ns incrusca a la gola i que ens fa adonar, “un cop vençut l’ennuec, / que sota la foscor lluita encara la vida”.
L’ésser solar parla de pèrdues: de les no volgudes, però també d’algunes de voluntàries. “La sensació / de tenir-ho tot / quan de tot m’he desprès”. I parla de buscar, i de no trobar. És, si se’m permet, un llibre extraordinàriament viu, que truca a la porta de la consciència del lector (i hi truca insistentment, com un batec percussor).

ANNA GUAL (Antoni Serra, Última Hora. 15/12/2013)

Es el primer libro que he leído de la joven poeta de Vilafranca del Penedés, Anna Gual (1986), L’ésser solar (Lleonard Muntaner Editor, Col·lecció La Fosca. Palma, 2013). Y me ha sorprendido, incluso diría que me ha cautivado, quizás o sin duda porque, como escribe Lluís Calvo, “la seva escriptura es correspondria amb una nova física de partícules, les quals s’acceleraríen a través de rares formes d’energia” y es muy cierto porque en la palabra poética de Gual está el número E (o sea E=mc²), y que es, como ustedes saben, camaradas en la utopía, mi debilidad intelectual.
L’ésser solar es una obra inquietante, revulsiva, indómita, con algunos poemas magníficos, como “Infinit, que no etern” (lean, sí, sí, lean con pasión estos cuatro versos :”La sensació de tenir-ho tot / quan de tot m’he desprès”) o también “Fi, esponjós” (“Ritual desolador en poble abandonat”), pero alcanza niveles creativos de gran rigor estético y ético.
Vida, amor, muerte, totalidad, una “lluita entre l’equilibri i el caos, entre el somni poètic i la realitat (palabras de Lluís Calvo”), así es Anna Gual: “No seria millor deixar de ser palpable? / No seria millor convertir-se / en el concepte de la cosa desitjada?”. Así es la poeta de Vilafranca, genialmente intratable, tal vez porque ha vivido en Montréal, Besançon o Tánger, pero lúcidamente creativa.
Finalizo mi comentario con estos dos fragmentos poéticos de “L’ocult natural” y “Autoconscient”: “Poder notar a flor de pell / com un forat escup un cos / i dels grumolls en surt un ser / amb dos micropulmons / i dues minicames … // … Escric com escric perquè / sóc animal abans que persona / i persona abans que poeta. // I amb viure el mateix, però més dolorós”.

PRINCIPI GENERADOR DE LA LLUM (Pere Joan Martorell, Última Hora. 27/11/2013)

Ho devem tot a la força inaugural dels raigs. I si la llum és la mare de totes les coses, el mar ostenta la paternitat de la naturalesa humana. Som éssers, estranys i fecunds, inconeguts i quimèrics, que seguim el periple incessant de l’existència com qui malda per trobar restes del foc primigeni o trossos de la pedra filosofal. A L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Anna Gual persevera en aquesta comesa de trobar la llum al fons, enigmàtic i tenebrós, d’un mateix. La requesa de mirar-se a l’espill una i altra vegada, aquest ritual d’obrir-se les venes per esbandir el corrent, renovellador i prodigiós, de la sang fent-se vida, aquest deler de voler que la vida transcendeixi la pròpia realitat, a voltes ens porta a la (des)coneixença: “Ets el record / del record / que guardo de tu / de quan amb tu estava”. Anar amunt i avall, topar-se amb gent de tota casta i condició, creuar les fronteres més llunyanes i escodrinyar els abismes més temptadors, sens dubte amplifica i enriqueix la perspectiva, ofereix una raó de ser prou vàlida com per no defallir en la recerca. Però quina recerca? Què és el que pretén trobar Anna Gual? Res i tot. Allò superficial, que sovint passa desaparcebut, i allò tan sublim que fa perdre el senderi. Gual va de la mà del no-res quotidià per abastar la profunda dimensió de l’absolut. Ha après a no fer preguntes que no calen i a contemplar les coses amb una mirada que no és la seva. Ella cerca i s’interroga, remou i experimenta, enyora i desitja. Ambs uns versos esmolats i contundents, de textura suggerent i nervi vigorós, la poeta visita els seus llocs de recolliment i enarbora l’estendard de la passió com qui s’aferra a un credo existencial o a una religió salvadora. Llarga vida, “que tinc batec per mil anys encara”.