Poemes

L’hivernar de l’ós
El tubercle (3i4 Edicions, València 2016)

Em vaig enamorar
del cordó umbilical.

Em donava els requeriments,
me’ls oferia a la boca.

Ara visc en l’enyor perpetu
de totes les vides
a què m’hauria pogut amarrar
amb aquell conducte
de carn i visions.

La meva mare
encara no sap
de les pintures rupestres
que li vaig dibuixar
a la paret uterina.

Dendrocronologia
El tubercle (3i4 Edicions, València 2016)

Escolta, el vermell no és de ningú.

La llum se l’atribueix però no és seu,
com tampoc ho és l’hort
on es congrien les energies.

Per què vols operar-te
si ja t’estima l’home de les penombres?

Tu busca una poesia
que pugui ser desxifrada
com un coneixement científic,
com un missatge
pels que vindran
d’aquí a tres segles.

No t’estressis.
La podridura no ha après
a donar la mà.

Ara bé,
un gos mort té la silueta d’una persona.

Prats
El tubercle (3i4 Edicions, València 2016)

L’arbre que fa pedres
se sent marginat
pels arbres fruiters.

Educar
en la puntualitat
de germinar.

De germinar el que sigui.

Ruderal
Molsa (AdiA Edicions, Mallorca 2016)

Reneix la menudesa
de l’ínfim.

Reposa al costat de la carretera,
a la riba del bloqueig mental.

Quina determinació,
la de la petita planta que creix a la cuneta,
incomodant el ciment que l’escanya.

Rupestre fins al moll de l’os,
em desvisc per intimar
amb aquesta planta,
per animar-la a no decaure,
per copiar-li el gest guanyador.

Unes semblances
inventades.

Un impuls vegetal que ja és meu.

Esborro però m’ho quedo
Molsa (AdiA Edicions, Mallorca 2016)

Escriure com un animal.
Escriure com l’animal.
Escriure animalment.
Escriure l’animal.
Escriure l’ànima animal.
Escriure’m l’ànima.

Reescriure’t
des de l’ungla
que forada.

El crostó violent
Molsa (AdiA Edicions, Mallorca 2016)

Han travessat el bosc frondós.

Han volgut entrar
al moment embrionari.

Volen més formes verbals
de les que existeixen.

Volen un tros de carn
germinal
dins dels ulls.

Els avis són avis des que neixen.

I no moren mai.

Només s’amaguen.

Lector a la gruta
Símbol 47 (LaBreu Edicions, Barcelona 2015)

Pobre aquell que repetirà el procés
de l’abandó. Pobre aquell per ser-ne l’amo.

Si em vaig fullejant els llavis
em llegeixo les entranyes
com si fos un profeta amagat
rere la porta
que m’ha de conduir
a l’ànima.

Vaig néixer cova.
Encara no m’heu entès.

L’iris del Déu cec
Símbol 47 (LaBreu Edicions, Barcelona 2015)

A l’escletxa del voral s’hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d’oxigen.

Cal viure entre el verb i l’acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.

Tàctil
Símbol 47 (LaBreu Edicions, Barcelona 2015)

Tons verds el perseguien
quan baixava per les escales.

L’aliança del moribund salvatge
amb els seus fills urbans
no va ser plàcida.
Tampoc sincera.

Una disfressa coberta
amb dues condicions:

Fils daurats
per cosir els traus dels sacs de dormir.

Fils d’espart
per relligar el llibre dels vicis.

Transfusió
Símbol 47 (LaBreu Edicions, Barcelona 2015)

Imagina unes mans perforades
on en lloc de sang hi cauen paraules.

Per tant l’escriptor
és un trau
que evoca mots.
Un pou que escup llenguatge.

I les paraules
són també forat i fan forat.

L’escriptura com a construcció del buit.

Com el cingle que m’escriu
mentre em precipito.

La roentor
Símbol 47 (LaBreu Edicions, Barcelona 2015)

Governo aquests estris autònoms,
aquests entusiasmes vegetals.

Ara creixen fins a l’alçada de l’arbre major.

Un consell:
No us blindeu
la carn als astres,
car és més seva
que tot allò
que dius
que és teu.

El gos lladra.
Jo escupo cap avall
enfilada a la branca.

L’evidència
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Un vestit estampat amb algues
o unes algues damunt d’un cos
convertides en vestit, o millor,
una pell camuflada entre algues,
això, una pell camuflada entre
algues dins del mar tèrbol, no,
surant, surant damunt l’oceà,
no, surant, surant damunt d’un
riu, això, surant, baixant el corrent
riu transparent cap avall, això,
riu transparent fluint cap endins.

Flota a l’aire un desconegut misteri.

Infinita la carícia que ha de venir.

Efectes
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

No és a la nit sinó al capvespre,
a l’hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d’un cable elèctric
es posen d’acord i aguanten l’alè,
apreten les ales i se’ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
estem
a punt
a punt
a punt
per travessar el cel i creuar el continent.

La força de l’impuls
reverbera el fil metàl·lic,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú entén el perquè.

Adults
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Comptabilitzats:

51 secrets incrustats a les taquetes
microscòpiques de les pupil·les,
8 decepcions surant a la superfície
remoguda de la glàndula llagrimal,
14 mentides retingudes a la capa
rugosa de la llengua, amb la saliva,
27 pecats amagats a la penombra
que habita la intersecció de la carn.

Som la brutalitat del bastó
d’un cec que pel passeig es troba
un altre cec, i el fa caure.

L’oració pàlida
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Una terra sense llaurar,
això és el que som.

Sols, sols, sols,
d’un cop sec a l’esquena
perduts, desorientats,
arrossegant-nos
de quatre grapes
amb el so dels canons disparant.

Quant de temps desbordat.

Si això portés instruccions,
si sabés com dir
que no dir és millor.

Que desastrós, he estat viatjant tant
que no sabré tornar a un sol lloc.

Brots
L’ésser solar (Lleonard Muntaner, Palma 2013)

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d’herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira’m com contemplo,
com em cruix el cos
només en l’acte de mirar.

Estirar les definicions
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t’arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.

Convalescència
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

L’home que assegura
que m’estima
m’acosta els dits a la boca
i amb delicadesa
n’extreu fils de coure.

Surten de la gola.

Quan els acaricia,
se li fonen als palmells.

Jo resto desmaiada,
sostinguda en el no-res.

Teoria del caos
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.

No em calen ni perforacions ni tatuatges,

el meu cos
és un mapa.

Innombrable
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

Deixa que entri el gos
a ensumar les misèries de la casa.

Que bordi quan olori l’olor gastada
de la roba,
que bordi quan localitzi cabells blancs
flotant per l’aire,
que bordi quan la pols que ronda
les cambres mortes
li enteli la vista i li dificulti els passos,
que bordi quan detecti endolls
precintats
i làmpades amb bombetes foses,
que bordi quan topi amb la memòria,
quan trepitgi
la rajola que amaga un feix de rostres,
que bordi i que s’espanti
quan escolti
les corredisses dels espectres,
quan trobi ombres adherides
a les parets
i crits enganxats al sostre,
que bordi quan s’apropi a la tomba
on dorm la pena
i que calli de cop i i es deixi emportar
quan la pena es desperti
i l’arrossegui.

Hipertensió
Implosions (LaBreu Edicions, Barcelona 2008)

La pressió
sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc.

Perquè si no arrisco no visc
i si no visc no té sentit escriure
i com viure sense escriure?

Així que la pressió
sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc,
perquè vull escriure, i no hi ha escrit sincer
sense que el cap del que escriu
exploti.

I per això tot el que faig
és a pressió i porta problemes,
perquè els problemes
són moviment, són lluita, són motor.

I per això tot el que faig
és a pressió i porta problemes,
perquè els problemes són inspiració.

I el viure surant
que se’l quedi un altre, que jo vull
menjar terrossos de terra.

I la cuirassa transparent
que la vesteixi un altre, que jo vull
enganxar-me
els dits a cada porta,
que jo vull entrar a un tornado i donar voltes
i tirar-me a un riu cabalós
i que se m’emporti.
La probabilitat de quedar-m’hi
sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc,
perquè si vull escriure he de viure i no patir
per si se’m para el cor.